A una carta de menú degudament traduïda no se li pot treure el suc, en aquest bloc. El que sí farem és assenyalar quatre denominacions de plats gastronòmics sui generis. Endinsar-nos en l’anomenada cuina d’autor contemporània, tampoc no hi té cabuda aquí, però sí que ens cal saber el perquè de certes ‘combinacions’ en la cuina tradicional.
L’arròs a la cubana, l’ensaladilla russa o la truita a la francesa no semblen pas unes desconegudes en els nostres menús. Segurament no diria pas el mateix una persona cubana, russa o francesa a qui mai no se li han presentat aquests plats amb aquests noms, respectivament. Curiosament, l’adjectiu aquí té orígens forans, és a dir, no autòctons. L’equivalent per a cadascun seria... mmm; bé, hauríem de preguntar-ho a algun comensal autòcton...
No voldria pas que us agafés una indigestió verbívora. Anem a pams:
Sí que es podrien classificar certs ‘maridatges’ inequívocs entre substantiu i l’adjectiu toponímic en 1) sinònims de cuinar un plat à la manière de, com ara ‘ànec a la taronja, fabes a la menta / a la catalana, musclos al vapor (però mosselen natuur, ‘al natural’ en neerlandès), callos a la madrilenya, o pop a la gallega’; 2) forma substantivada, on s’acopla l’adjectiu al nom i en queda elidit, com ara ‘vichyssoise (crema de Vichy), maionesa (salsa de Maó), o croissant (quart creixent de la lluna); 3) forma completa, com ara la xocolata belga, la salsa tàrtara, el salmó noruec, les navalles xilenes, el iogur grec,... on la fórmula de preparació/criança és única; 4) forma elidida en l’adjectiu, com pot ser la pizza (italiana), l’escudella (catalana) o la paella (valenciana),... on se’n dóna per entesa la procedència; 5) intraduïbles, tot i que tenen els seus equivalents, com ara el sandvitx (del Comte Sandwich, el seu creador anglès), el quètxup (ketsiap en xinès) o les jacket potatoes (patates amb pell, en anglès).
Sí que es podrien classificar certs ‘maridatges’ inequívocs entre substantiu i l’adjectiu toponímic en 1) sinònims de cuinar un plat à la manière de, com ara ‘ànec a la taronja, fabes a la menta / a la catalana, musclos al vapor (però mosselen natuur, ‘al natural’ en neerlandès), callos a la madrilenya, o pop a la gallega’; 2) forma substantivada, on s’acopla l’adjectiu al nom i en queda elidit, com ara ‘vichyssoise (crema de Vichy), maionesa (salsa de Maó), o croissant (quart creixent de la lluna); 3) forma completa, com ara la xocolata belga, la salsa tàrtara, el salmó noruec, les navalles xilenes, el iogur grec,... on la fórmula de preparació/criança és única; 4) forma elidida en l’adjectiu, com pot ser la pizza (italiana), l’escudella (catalana) o la paella (valenciana),... on se’n dóna per entesa la procedència; 5) intraduïbles, tot i que tenen els seus equivalents, com ara el sandvitx (del Comte Sandwich, el seu creador anglès), el quètxup (ketsiap en xinès) o les jacket potatoes (patates amb pell, en anglès).
Per acabar, podeu degustar o un koffie verkeerd (cafè amb molta llet, en neerlandès) o un black coffee (cafè sol, en anglès), o si ets entès/esa en tes, te verd, que desvetlla.
A les llengües s’hi acaben incorporant mots de tot arreu - frutti di mare - que ens porten les onades a les nostres platges.
Gastronomía o los nombres de comida
A una carta de menú debidamente traducida no se le puede sacar el jugo, en este blog. Lo que sí haremos es señalar cuatro denominaciones de platos gastronómicos sui generis. Adentrarnos en la denominada cocina de autor contemporánea, tampoco tiene cabida aquí, pero sí nos hace falta saber el porqué de ciertas ‘combinaciones’ en la cocina tradicional.
El arroz a la cubana, la ensaladilla rusa o la tortilla a la francesa no parecen unas desconocidas en nuestros menús. Seguramente no diría lo mismo una persona cubana, rusa o francesa a quien jamás le han presentado estos platos con estos nombres, respectivamente. Curiosamente, el adjetivo aquí tiene orígenes foráneos, es decir, no autóctonos. El equivalente a cada uno de ellos sería... mmm; bien, deberíamos preguntarlo a algún comensal autóctono...
No quisiera en absoluto que os diera una indigestión verbívora. Vamos por partes:
No quisiera en absoluto que os diera una indigestión verbívora. Vamos por partes:
Sí que se podrían clasificar ciertos ‘maridajes’ inequívocos entre sustantivo y el adjetivo toponímico en 1) sinónimos de cocinar un plato à la manière de, como el ‘pato a la naranja, habas a la menta / a la catalana, mejillones al vapor (pero mosselen natuur, ‘al natural’ en neerlandés), callos a la madrileña, o pulpo a la gallega’; 2) forma sustantivada, donde el adjetivo se acopla al nombre y queda elidido en él, como ‘vichyssoise (crema de Vichy), mahonesa (salsa de Maó), o croissant (cuarto creciente de la luna); 3) forma completa, como el chocolate belga, la salsa tártara, el salmón noruego, las navajas chilenas, el yogur griego,... donde la fórmula de preparación/crianza es única; 4) forma elidida en el adjetivo, como puede ser la pizza (italiana), la escudella (catalana) o la paella (valenciana),... donde se da por entendida su procedencia; 5) intraducibles, aunque tienen sus equivalentes, como el sándwich (del Conde Sandwich, su creador inglés), el ketchup (ketsiap en chino) o las jacket potatoes (patatas con piel, en inglés).
Para terminar, podéis degustar o un koffie verkeerd (café con mucha leche, en neerlandés) o un black coffee (café solo, en inglés), o si eres experto/a en tés, té verde, que te despierta.
A las lenguas se acaban incorporando palabras de todas partes - frutti di mare- que nos traen las olas a nuestras playas.
