Toponímia mar enllà

Heu tornat de vacances? O tot just heu reservat la vostra destinació per aquest estiu?

Sigui quin sigui el cas, si heu optat per viatjar fora de les nostres fronteres, aquesta és una oportunitat imperdible per a practicar l’idioma del vostre país amfitrió. Aquesta és la intenció. Molt sovint, però, l’idioma que practiquem conté incrustacions toponímiques que ens passen ben desapercebudes.

Sense ànim de competir amb cap guia turística, fixeu-vos en com han derivat els noms originals d’algunes ciutats en neerlandès: ‘Hand werpen’, ‘llançar la mà’, > Antwerpen (a Flandes, Bèlgica) > Anvers (francès i català) > Amberes (castellà); Breukelen (a la província d’Utrecht, Països Baixos) > Brooklyn o Haarlem > Harlem (districtes de Nova York).

Tautologia o redundància semàntica seria dir, p.e., ‘desert del Sàhara (a l’Àfrica), de Sonora (a Mèxic), de Gobi (entre la Xina i Mongòlia)...’ perquè tots ells signifiquen ‘el desert’ en la llengua autòctona. En canvi, i per a contrastar amb les altes temperatures dels darrers dies a la península, dirigim les nostres mirades cap a l’illa més gran del món i el nom de la qual designa purament la seva natura: Grønland (‘terra verda’ en danès), Greenland (anglès), Groenland (neerlandès) o Groenlàndia (català), que fonèticament ha quedat congelada com en la pronúncia catalana de ‘bòer’, [bu:r] en neerlandès.

Els bòers eren un grup ètnic colonitzador de Sud-àfrica a principis del segle XVIII i d’ascendència principalment holandesa. Avui dia, la llengua oficial d’aquest territori, junt amb l’anglès i altres, és l’afrikaans, llengua criolla derivada del neerlandès. Significa ‘africà’, purament, tot i haver estat exposada durant més d’un segle a un ric ventall de vocabulari i construccions gramaticals  d’altres llengües colonitzadores i de la dels nadius de la zona.

Aquí he intentat donar una petita explicació del per què d’aquests salts lingüístics – i geogràfics – respecte a algunes de les llengües europees. Pel que no he trobat rastre d’explicació és per al sobrenom ‘polacs’ per a designar els catalans. Possible connexió amb una llengua eslava?

Si és cosa d’argot, en referència als parlants nadius de Polònia, disculpeu el meu interrogant: no hauria de ser el gentilici ‘polonesos’, com l’elegant i harmoniosa Polonesa de Chopin?

Toponimia allende el mar

¿Habéis regresado de vacaciones? ¿O acabáis de reservar vuestra destinación para este verano?

Sea cual sea el caso, si habéis optado por viajar fuera de nuestras fronteras, esta es una oportunidad imperdible para practicar el idioma de vuestro país anfitrión. Esta es la intención. Muy a menudo, sin embargo, el idioma que practicamos contiene incrustaciones toponímicas que nos pasan desapercibidas.

Sin ánimo de competir con ninguna guía turística, fijaos en cómo han derivado los nombres originales de algunas ciudades en neerlandés: ‘Hand werpen’, ‘lanzar la mano’, > Antwerpen (en Flandes, Bélgica) > Anvers (francés y catalán) > Amberes (castellano); Breukelen (en la provincia de Utrecht, Países Bajos) > Brooklyn o Haarlem > Harlem (distritos de Nueva York).

Tautología o redundancia semántica sería decir, p.e., ‘desierto del Sáhara (en África), de Sonora (en Méjico), de Gobi (entre China y Mongolia)...’ porque todos ellos significan ‘el desierto’ en la lengua autóctona. En cambio, y para contrastar con las altas temperaturas de los últimos días en la península, dirigimos nuestras miradas hacia la isla más grande del mundo y el nombre de la cual designa puramente su naturaleza: Grønland (‘tierra verde’ en danés), Greenland (inglés), Groenland (neerlandés) o Groenlandia (castellano), que fonéticamente ha quedado congelada como en la pronunciación castellana de ‘bóer’, [bu:r] en neerlandés.

Los bóers eran un grupo étnico colonizador de Sudáfrica a principios del siglo XVIII y de ascendencia principalmente holandesa. Hoy en día, la lengua oficial de este territorio, junto con el inglés y otros, es el afrikáans, lengua criolla derivada del neerlandés. Significa ‘africano’, puramente, aún habiendo estado expuesta durante más de un siglo a un rico abanico de vocabulario y construcciones gramaticales de lenguas colonizadoras y de la de los nativos de la zona.

Aquí he intentado dar una pequeña explicación del por qué de estos saltos lingüísticos – y geográficos – respecto a algunas de las lenguas europeas. Para lo que no he encontrado ni rastro de explicación es para el sobrenombre ‘polacos’ para designar a los catalanes. ¿Posible conexión con una lengua eslava?

Si es cosa de argot, en referencia a los hablantes nativos de Polonia, disculpad mi interrogante: ¿no debería de ser el gentilicio ‘poloneses’, como la elegante y armoniosa Polonesa de Chopin?

El ressò olímpic

Try to question over an Olympian’s fitness. You’ll see his/her endurance increase and victory, most surely, will follow.

Prova a qüestionar la bona forma física d’un/a Olímpic/a. Veuràs com augmenta la seva resistència i la victòria, de ben segur, arribarà.

Aquesta causa-efecte l’hem observat als 30ens Jocs Olímpics, en el performance d’atletes de la més variada procedència i de qualsevol disciplina, en haver-se opinat públicament sobre la seva desqualificació els primers dies de torneig, de com n’era de decebedor per als seus seguidors, fins i tot sobre el possible declivi de l’esportista.

El poder de la paraula, escrita o parlada, no ens podia dur més lluny: hem gaudit d’una sèrie de mots arreu dels mitjans per a descriure instants d’aquests Jocs.

Així, la premsa londinenca i la barcelonina han arribat a coincidir a qualificar amb l’adjectiu ‘estratosfèric’ el triomf de l’atleta d’or - i adorat - que revalida els seus propis triomfs, a qui se l’identifica el cognom amb gold. També s’han elaborat autèntics jocs de paraules del tipus ‘plata amb gust d’or’, ‘banyar-se en plata’ o ‘bronce guerrero’.

A aquestes alçades l’esportista d’elit ha pujat un graó en la professió d’atleta i diem que ha batut un rècord (sí, ‘batre’ com al beisbol), és ‘plusmarquista’ (record-breaker o top scorer) i, en definitiva, un/a habitual del podi.

Aquí topem amb l’essència olímpica grega, si ens fixem en l’etimologia: πóδιον (pódion) > podi; ϋμνος (ümnos) > himne; però d’origen italià és la ‘medalla’ (medaglia), peça de metall, generalment en forma de moneda, amb una figura o una llegenda, destinada a perpetuar la recordança d’un fet notable o com a premi a un mèrit.

Un cop a dalt del podi, assaboreixen la victòria els guanyadors. I a un pas del podi i mirant cap enrera, la resta dels/de les lluitador(e)s (‘άθλητής’ o ‘athlēta’), en el sentit genuí de la paraula. Des del grec o el llatí.

La meta, la propera cita esportiva; d’aquelles cites amb tu mateix(a) que no cal anotar-les a l’smartphone perquè les tens molt presents.

El eco olímpico

 

Try to question over an Olympian’s fitness. You’ll see his/her endurance increase and victory, most surely, will follow.

Intenta cuestionar la buena forma física de un/a Olímpico/a. Verás como aumenta su resistencia y la victoria, casi seguramente, llegará.

Hemos observado esta causa-efecto en los 30^os Juegos Olímpicos, en el performance de atletas de la más variada procedencia y de cualquier disciplina, al haberse opinado públicamente sobre su descalificación en los primeros días de torneo, de qué decepcionante era para sus seguidores, incluso sobre el posible declive del/ de la deportista.

El poder de la palabra, escrita o hablada, no podía llevarnos más lejos: hemos disfrutado de una serie de palabras en toda la prensa para describir instantes de estos Juegos.

Así, la prensa londinense y la barcelonesa han llegado a coincidir en calificar con el adjetivo ‘estratosférico’ el triunfo del atleta de oro -y adorado- que revalida sus propios triunfos, a quien se le identifica el apellido con gold. También se han elaborado auténticos juegos de palabras del tipo ‘plata con sabor a oro’, ‘bañarse en plata’ o ‘bronce guerrero’.

A estas alturas, el/la deportista de élite ha subido un eslabón en la profesión de atleta y decimos que ha batido un récord (sí, ‘batir’ como en el béisbol), es ‘plusmarquista’ (record-breaker o top scorer) y, en definitiva, un/a habitual del podio.

Aquí chocamos con la esencia olímpica griega, si nos fijamos en la etimología: πóδιον (pódion) > podio; ϋμνος (ümnos) > himno; pero de origen italiano es la ‘medalla’ (medaglia), pieza de metal batida o acuñada, comúnmente redonda, con alguna figura, inscripción, símbolo o emblema.

Una vez ya en el podio, saborean la victoria los ganadores. Y a un paso del podio y mirando hacia atrás, el resto de los/las luchadores/as (‘άθλητής’ o ‘athlēta’), en el sentido genuino de la palabra. Desde el griego o el latín.

La meta, la próxima cita deportiva; de esas citas contigo mismo/a que no hace falta anotarlas en el smartphone porque las tienes muy presentes.